Aquesta fotografia correspon a un d’aquells moments inoblidables que vaig passar a Tanzània al Setembre de 2008.

Després d’un llarg dia recorreguent el sud del Serengueti (Seronera) i quan ja estàvem mirant el rellotge, tement que aviat girariem cua i aniriem cap al Lodge, vem veure quelcom que es vellugava entre l’herba, a la llunyania, a prop del camí. En Lawrance, el nostre guia, va dir que era un Cheetah (guepard) I l’Eli, el nostre conductor, es va dirigir cap allà, sense dubtar-ho; va parar el cotxe, al costat d’on se suposava que haviem vist l’animal i vem començar a mirar, incrèdulament al voltant del punt on ens assenyalava… i res!

Van passar uns segons i seguiem sense veure res. “És aquí, aquí, a pocs metres!!!” però res de res… no erem capaços de veure’l.

En Lawrance va obrir la porta del tot terreny, es va aixecar (sense baixar del cotxe) I va assenyalar amb el braç… Nosaltres seguiem sense veure res; només un munt d’herbes daurades pel sol… començàvem a dubttar si aquell era el lloc…

De sobte, un enorme cap de lleopard aparegué del no res… Guau! Vull dir… Miau!

400 mm, f9.0, 1/10, ISO 200, modus AV, enfoc automàtic, bean bag, flaix i teleflaix.

En Lawrance segue de cop I tancà la porta a l’instant… no era un cheetah, era un lleopard!!! I segons ens va repetir diverses vegades: “El lleopard es dolent… caça pel plaer de caçar… els altres animals cacen per a menjar, però el lleopard no… el lleopard caça perquè li agrada caçar”.

Fascinant! Quina elegància i saber estar! I el teniem allí, a pocs metres… Increïble!!!

Els minuts següents foren molt intensos, i tots vem tenir una pujada d’adrenalina brutal!!!

I quan va girar el cap i ens mirà… èxtasi total!!!

Jo era incapaç de pensar, disparava per inèrcia i… ufff, encara se’m posa la pell de gallina quan hi penso.

El fet és que, en aquells moments, era conscient que estava disparant amb una ISO baixa, però no vaig gosar a pujar-la per por al soroll… i vaig comfiar en que el flaix em donaria velocitat suficient, però no estava segura… m’era indifferent, davant meu, a pocs metres, tenia un “bonic gatet” i això era el que realment importava.

Avui sé que haurida d’haver apujat la ISO per a així haver guanyat velocitat i qualitat, però bé, ja no puc tornar-la a fer… Espero que la foto li faci justícia a aquest preciós animal.